¿Alguna consulta?

Preguntes freqüents

Sí, en una escola lliure, es juga tant com es vol. Perquè jugar és molt important, sobretot per a un infant. En un ambient relaxat, les criatures s’hi dediquen amb tota la seva ànima. Això és així perquè el joc compleix una funció vital en el procés de desenvolupament de tot infant: és l’eina amb què descobreixen l’entorn i construeixen el seu món intern.

A través del joc simbòlic, per exemple, les criatures interioritzen els diversos rols socials i integren situacions conflictives o complexes que han viscut (com ara quan el nen fa a la nina el que el metge li ha fet a ell). Amb l’anomenat joc de reassegurament (l’embolcallar-se, el gronxar-se…), es reviuen sensacions molt arcaiques, viscudes com a fetus o com a nadó, i això ajuda la criatura a actualitzar emocions i sentir-se segura. Hi ha molts tipus de joc, i tots contribueixen el creixement saludable de l’infant.

Jugar doncs, és una activitat molt seriosa. Per això, a les escoles d’educació lliure, afavorim que cada nen i cada nena, des de la seva singularitat, al seu ritme i atenent a la seva necessitat vital i evolutiva, construeixi el seu propi joc.

Les persones que treballen en escoles d’educació lliure entenen que la seva tasca és acompanyar les criatures en el seu procés de creixement. Per això hi ha qui prefereix no parlar d’educadors i educadores, sinó d’acompanyants, d’adults/es, de cuidadors/es… Acompanyar significa, en gran part, ser-hi, observar i estar disponible. La tasca de l’acompanyant comença per organitzar el temps i l’espai de manera que s’afavoreixi el procés de desenvolupament autònom de la criatura. Després, amb les criatures, l’adult pot intervenir per posar un límit, per donar suport emocional a un infant, per compartir una estona de joc… Quan l’adult participa en el joc infantil, ho fa pel plaer de comunicar-se amb la criatura, sense intenció d’ensenyar, accelerar, canviar…

L’acompanyant també intervé, més o menys sovint, per proposar una activitat o un taller. La proposta es fa sense intentar condicionar l’infant perquè hi participi, és a dir, no se’l sedueix per conduir el seu interès cap a una banda o cap a una altra amb frases com ara “Vinga que t’ho passaràs molt bé”, “Mira que interessant!”

En aquest sentit no hi ha dues escoles iguals. Cada projecte organitza el temps segons les edats de les criatures, les seves necessitats i condicionats pels recursos disponibles. Hi ha escoles que funcionen sempre a l’aire lliure, n’hi ha que fan moltes sortides…

En general, però, en l’educació lliure es procura que l’organització de l’espai i els recursos afavoreixi els processos autònoms d’aprenentatge. Així, es preparen àmbits diferenciats per a cada tipus de joc i és la criatura la que es desplaça segons els seus interessos. Es pot funcionar amb una divisió general entre joc mogut i joc tranquil o es poden organitzar zones més específiques: joc simbòlic, joc motriu, joc manipulatiu i de construcció…

Més enllà d’això, hi ha escoles que fan certs “rituals” d’arribada i de comiat: assemblees a primera hora, cançons abans de marxar… L’hora d’esmorzar i de dinar també acostumen a ser moments diferenciats en el dia a dia de les escoletes.
Així mateix, és habitual que es proposin activitats o tallers, amb més o menys freqüència. La proposta sempre parteix de l’observació i del coneixement de les necessitats evolutives del grup d’infants, i cada criatura decideix lliurement si hi participa. L’acompanyant planteja un material, una tècnica, un tema… a partir del qual els nens i nenes que ho volen experimenten i troben els seus camins. Es pot fer una sessió de fang o de pintura, un taller de màgia o de construcció d’instruments, una estona de matemàtiques o d’escriptura creativa…

A mesura que les criatures es fan més grans, poden necessitar alguns espais similars a les “classes” del sistema ordinari. Si s’organitzen, s’acostuma a pactar prèviament un programa i un horari i, per facilitar l’aprenentatge del grup, és habitual demanar a les criatures un compromís d’assistència.

Al nostre país encara no tenim gaire experiència sobre l’aprenentatge de la lectoescriptura, perquè la majoria d’escoletes tenen criatures de menys de sis anys. Però tenim exemples de com es viu la manca d’interès per certs aprenentatges en escoles lliures de fora. Per exemple, un company que va treballar a Summerhill, una escola anglesa d’educació lliure, explica que hi havia nens i nenes que no s’interessaven per la lectura fins als 9 o 10 anys. Però un cop ho feien, en ben poc temps desenvolupaven les estratègies lectores necessàries.

Tot i així, és cert que a vegades un nen o nena té dificultats en un àrea i en aquests casos podem considerar moltes causes: és un bloqueig perquè té dificultats cognitives amb el tema? Té al seu abast materials concrets i estructurats per construir el seu aprenentatge? S’han respectat tots els processos previs, sense presses ni intervencions inadequades? (Sovint, nens i nenes que vénen d’escoles ordinàries necessiten uns mesos de sentir que es respecten els seus ritmes per interessar-se per temes més “acadèmics”, que els recorden l’experiència anterior.) O potser és que el nen en qüestió té altres interessos? Té cap utilitat el coneixement en qüestió en la seva vida diària?

En aquest sentit, una vegada vam preguntar a Rebeca i Mauricio Wild, de l’experiència educativa Pestalozzi, a l’Equador, si havien tingut problemes amb alguna criatura que no mostrés interès per algun àmbit de les matemàtiques. Els Wild han explicat en els seus nombrosos llibres que aposten per no ensenyar res a l’infant; creuen que tot l’aprenentatge autèntic parteix de l’interès de la criatura i de la manipulació autònoma de materials estructurats amb finalitats concretes. Defensen que només d’aquesta manera, les estructures neuronals que construeix el nen o nena són profundes i poden donar peu a alts nivells d’integració, creativitat i comprensió. Doncs bé, la resposta que ens van donar va ser: “A casa d’aquests nens i aquestes nenes, hi ha aquests materials per treballar, posem per cas, les fraccions?” En altres paraules, els nens i les nenes aprenen allò que és viu al seu ambient. Si un pare o una mare vibra amb una activitat amb autèntic plaer –no quan ho fa veure per conduir l’interès de l’infant–, la criatura aprendrà el que sigui.

Tornant al cas de la lectoescriptura, com que en la nostra societat el llenguatge escrit té un paper destacat i molt funcional, acostuma a desvetllar l’interès de les criatures sense necessitat d’una intervenció directiva de l’adult. A més, a les escoles lliures també “topen” amb textos en moltes ocasions: reben cartes d’altres escoles, fan llistes de materials que cal adquirir, escriuen receptes, miren llibres de la biblioteca… I quan un nen o una nena sent la necessitat de llegir i escriure, pot fer-ho sense cap instrucció de l’acompanyant.

La paraula llibertat pot provocar certa confusió. Sovint s’interpreta com l’absència de límits: poder fer el que vols, a qualsevol hora i a qualsevol lloc. Aquesta manera d’entendre-la facilita la construcció d’identitats que no perceben les necessitats de l’altre i que per tant, poden actuar de forma tirànica, sense deixar espai a la llibertat de ningú més.

Nosaltres preferim entendre la llibertat com la possibilitat d’actuar sabent quines són les teves necessitats autèntiques i quines són les dels altres, sense la interferència de pressions externes i arbitràries. La llibertat que reivindiquem per a les criatures no és el “tot s’hi val”. El que els volem oferir és la possibilitat de connectar amb elles mateixes, d’aprendre a escoltar-se i, a partir d’aquest coneixement d’un mateix, construir la pròpia identitat i aprofundir en el seu procés de desenvolupament. Creiem que una criatura respectarà de veritat les persones amb qui es relaciona si ella mateixa s’ha sentit respectada.

Per exemple, sovint una criatura reclama la joguina que està fent servir l’altra. En aquests casos, és habitual veure com els adults utilitzen tot tipus d’estratègies per aconseguir que qui hi està jugant, la deixi a qui la demana. Nosaltres entenem que això és una pressió externa que no respecta el desig de la criatura i li genera confusió. És com si l’adult li digués: “Tu sents que vols jugar més, però jo et dic que el teu sentiment no és acceptable, tu hauries de voler compartir.” En les nostres escoletes, si l’adult intervé en aquests casos, no és per intentar resoldre el conflicte, sinó més aviat per ajudar a identificar-lo, respectant els sentiments de tothom i evitant generar sentiments de culpa: “Tu vols la nina amb què està jugant ella, però sembla que ella no te la vol deixar. Se us acut alguna solució?”

Nosaltres creiem que sí, que els necessiten. La vida està limitada, des del seu propi origen. Una cèl·lula està envoltada per una membrana que la protegeix del caos exterior i li permet construir una estructura interna segons el seu programa de vida. Necessita la membrana, els límits, per poder créixer. A mesura que ho fa, els límits es van ampliant, va guanyant graus de llibertat.

De la mateixa manera que la membrana cel·lular permet el creixement de l’organisme a través de la interacció amb l’entorn de forma segura, els límits són necessaris per al desenvolupament de la criatura. Hem conegut famílies que donen massa llibertat a les criatures, no se’ls vol posar límits per por de conduir-les i no deixar-les ser elles mateixes. Després aquests infants tenen dificultats per concentrar-se en els seus aprenentatges; els manquen uns límits que els donin la seguretat que necessiten. Per avançar, et cal saber per on et mous.

Creiem que u na criatura sana és aquella que ha tingut un espai de llibertat definit per uns límits clars i alhora flexibles que li han donat seguretat i li han permès desenvolupar-se guiada per les seves necessitats internes. És l’experiència de sentir-se respectada i segura el que l’ajuda a connectar amb ella mateixa per detectar què necessita.

Per això a les nostres escoletes hi ha límits. Hi són per garantir un ambient relaxat i segur, en què es respectin les necessitats de cadascú. Els límits, doncs, no hi són perquè els nens aprenguin a respectar-los, sinó perquè respectant-los puguin aprendre. Sovint aquests límits són acordats pels mateixos nens i nenes: com es pot fer servir un material i com no, què implica respectar els sentiments dels altres, quines conseqüències té no haver estat prou atent a una norma acordada, etc.

Bé, de fet els nens i les nenes de les escoles lliures viuen, en tot moment, al món real.

En primer lloc perquè les escoles lliures són reals: un grup de persones, grans i petites, conviuen durant unes hores en un espai. I com a tot arreu, també hi ha lloc per als conflictes i les dificultats. Créixer –i viure– implica afrontar situacions en què les coses no són com tu vols. En el dia a dia de qualsevol infant, també dels que van a escoles d’educació lliure, hi ha lloc per a la frustració i el patiment (“no em deixa la pala”; “això no em surt”; “no vol jugar amb mi”; “m’ha empentat”; “s’ha trencat!”; “vull córrer però aquí no em deixen”…). Són vivències que contribueixen al procés de construcció de la pròpia identitat i l’educació lliure no és, ni ho pretén, una fórmula màgica per evitar que les criatures s’enfrontin a les dificultats de la vida.

I en segon lloc, perquè aquestes criatures no viuen aïllades. Al matí passen unes hores en un entorn organitzat per satisfer les seves necessitats i on els adults procuren respectar les seves emocions, cert, però quan surten de l’escola van al parc, a comprar, a casa dels avis… Com tots els nens i totes les nenes, es relacionen amb molta gent diferent i aprenen que les coses no funcionen igual a tot arreu.

La nostra experiència, basada sobretot en criatures que han passat per escoles lliures d’infantil, ens diu que la majoria s’integren amb facilitat a les escoles ordinàries de primària. Les nenes i els nens que han estat uns anys en un projecte d’educació lliure, han adquirit recursos per gestionar les emocions i afrontar el repte d’adaptar-se a un entorn nou. Creiem que també hi ajuda el fet que les famílies acostumen a triar una escola ordinària amb un plantejament educatiu més o menys afí, un centre en què es valori sobretot l’acompanyament emocional, l’aprenentatge actiu i una mirada àmplia i no fragmentària. Així, tot i que en un primer moment les criatures poden manifestar sorpresa per certes novetats –“els he dit que no m’agradava però m’han obligat a menjar-m’ho”, “com que tocava dibuixar animals no he pogut fer el camió que he vist aquest matí”, “jo volia construir un castell, però m’han fet mirar contes”– acostumen a trobar-s’hi bé.

Pel que fa als nens i nenes que acaben la primària en una escola lliure, al nostre país no tenim gaire experiència, de moment. Sembla, però, que en general són capaços de sortir-se’n força bé a nivell acadèmic. Si hi ha dificultats en alguna matèria, doncs s’hi posen més a fons i se situen. Tanmateix, en alguns casos les obligacions del sistema escolar tradicional acaben per desmotivar la curiositat i les ganes d’aprendre. El pare d’un d’aquests nens ens comentava que el seu fill, en incorporar-se a l’institut, va començar a calcular quina era la nota mínima que necessitava en un examen per aprovar l’assignatura. En altres paraules, va deixar d’estudiar per interès com havia fet fins llavors –devorava els llibres sobre animals– i va començar a fer-ho per aprovar i passar al següent obstacle.

Si bé a molts països occidentals s’accepten models educatius alternatius, a l’Estat espanyol encara no és així. Per una banda, si bé la constitució dicta que l’educació és obligatòria, les lleis d’educació vigents recullen que el que és obligatori, dels 6 als 16 anys, és l’escolarització. Nosaltres pensem que educació i escolarització són dues coses ben diferents: és possible educar sense escolaritzar.

Per una altra banda, la normativa de creació d’escoles no contempla els projectes d’educació lliure. Ara mateix s’exigeix a tot centre escolar una infraestructura i un funcionament que són contraris a les bases pedagògiques de les nostres escoles. A més, aquests requisits també són una barrera econòmica insuperable per a projectes petits.

La normativa vigent requereix una sala i un grup per a cada edat: un P3, un P4, un P5… És a dir, nou aules més una sala d’ordinadors, un gimnàs, un pati de 250 metres quadrats…

Per tant, des d’un punt de vista legal, ara mateix, les escoles lliures no són escoles. El model d’escola que impera és un centre amb unes 400 criatures i 30 adults. Però és possible que un sol adult, en 35 metres quadrats, tingui cura de les necessitats autèntiques de cadascun dels 25 infants de la classe?

La sortida legal de les nostres escoles passa per dues vies: una, la del reconeixement de l’educació en l’àmbit familiar, és a dir, la legalitat de la desescolarització. Això no hauria de fer tanta por (de sectes, fundamentalismes, etc.) perquè a molts països d’Europa és una opció regulada i legal des de fa força anys, i per tant hi ha una basta experiència. L’altra via seria la flexibilització de la normativa de creació d’escoles privades, sobretot pel que fa a espais i grups.

La nostra intenció no és anar en contra de res ni de ningú, sinó a favor del dret de cada família a decidir com acompanya els seus fills i les seves filles en el seu procés de creixement.

Al web hi trobaràs un mapa de projectes, potser n’hi ha algun prou prop d’on us interessa.

També enviarem el vostre mail als nostres contactes per si algun té plaça i decideix

contactar-vos directament.

Pots subscriure’t a la llista de distribució d’Educaciolliure, rebre els mails no té cap cost, enviar-ne només ho poden fer les sòcies. Hi ha hagut famílies que s’han trobat gràcies a la llista i han iniciat un projecte de criança compartida i educació lliure a partir d’aquí.

També s’hi publiquen les ofertes de feina, de formacions, de fòrums i tallers, així com a l’agenda que trobaràs al Web (www.educaciolliure.org) i que pots importar als teus calendaris si fas servir google calendar a l’ordinador o a un Smartphone.

Per donar suport a l’educació lliure et convidem a associar-te a la Xell. Trobaràs al Web (clica aquí) el perquè i els avantatges, tot i que l’important és unir esforços per a donar suport al moviment d’educació lliure.

Us donem la benvinguda al moviment d’educació lliure!

En principi pensem que els Xelifòrums no són un espai adequat per a les criatures. En general no ho passen bé, asseguts i callats… Vaja, part del que no ens agrada de les escoles convencionals…

Tampoc creiem que se sentin còmodes quan veuen que els adults parlem d’ells en tercera persona amb ells presents. I de fet, pensem que fins i tot els bebès ho entenen tot…

Dit això, no tanquem la porta a ningú i si la vostra necessitat com a família és que l’infant ha de venir, endavant. Sí que demanem però que sigueu conscients de com va i en cas que l’infant interfereixi amb l’activitat o que vegeu que aguanta però ho passa malament, opteu per retirar-vos, per respecte a ell o ella i al grup.

A vegades no depèn tant de vosaltres en particular com de la quantitat de criatures que s’ajunten.

Així doncs que benvinguts al Xelifòrum! Us hi esperem divendres.

Normalment són les famílies que ens fan la pregunta sobre les vies legals de no escolaritzar els nens en un centre reconegut oficialment pel Departament d’Educació.

Fins als sis anys no hi ha cap problema ja que no existeix cap ambigüitat doncs l’edat

d’escolarització obligatòria és a partir dels 6, quan comença l’etapa de Primària.

Més endavant, en aquests moments hi ha molta controvèrsia al voltant de l’obligatorietat d’escolaritzar les criatures a partir dels 6 anys. En aquest sentit, diem que les famílies que no escolaritzen els fills o filles de més de 6 anys es troben en una situació d’alegalitat. Ja que no està reconegut explícitament per la llei però en cap reglament diu que sigui il·legal. I les lleis vigents i la jurisprudència de què disposem emparen l’opció dels pares a educar els fills segons l’opció pedagògica que desitgin, dins els valors de convivència democràtica i el respecte als drets humans i de l’infant.

Cal diferenciar l’absentisme de nens escolaritzats (que nosaltres ho relacionem amb la manca de cura i abandó de les criatures) de la decisió conscient i responsable dels pares d’optar per altres formes d’educar o “escolaritzar” els seus fills (com les famílies que parlen d’escola a casa, o homeschooling).

El que ens hem trobat, donat que no hi ha una figura legal explícita, és que si hi ha algun conflicte administratiu, al final les situacions es resolen cas per cas. La realitat és que a Catalunya, que té competències plenes en educació, hi ha famílies que eduquen a casa i famílies que s’organitzen per acompanyar de forma conjunta els fills. Tot i que l’administració en tingui coneixement, no intervé. Excepte en els casos en que hi ha hagut denúncia explícita per part d’algun particular. Llavors l’administració està obligada a intervenir.

Fins i tot en aquest darrer cas, la gran majoria de casos s’han resolt sense més conseqüències per la família que haver d’acceptar visites de Serveis Socials. És cert, però, que això pot arribar a ser pesat en funció de la persona que fa les visites. Però la família ha pogut continuar amb l’opció que havia pres, quan s’ha vist que la criatura no només no estava desatesa sinó que la família tenia molta cura del seu desenvolupament i educació.

Pel que fa a les titulacions, com a opcions no regulades oficialment, no hi ha títols oficials que reconeguin les competències de les criatures un cop acabada l’edat d’escolarització obligatòria. És un dels punts que estem treballant la comissió de legalitat de la Xell.

Si la família desitja que els seus fills tinguin un títol oficial, la criatura ha d’entrar al sistema oficial abans dels 16 anys. Si no ho fa, en aquests moments ha d’esperar a fer els 18 per a treure’s els títols pensats per a adults.

La Xell és la Xarxa d’Educació Lliure. Som persones i entitats que ens hem unit per donar suport al moviment d’educació lliure, una forma que entenem més respectuosa d’acompanyar els infants durant la criança i l’educació. Respectuosa amb els processos de vida, tant de les criatures com dels adults i adultes acompanyants.

La gent que en formem part som mares i pares, educadors, mestres, i gent no vinculada directament amb la criança i l’educació, però que creuen que hi ha una altra manera de tractar els primers anys de vida de la gent, que és més beneficiosa per l’individu i la societat, del present i del futur.

També tenen molt pes dins l’associació els projectes d’educació lliure: espais, associacions i escoletes que ofereixen un lloc i un temps on posar en pràctica aquesta forma d’acompanyament.

L’associació es dedica a donar suport a aquests projectes, a difondre aquesta mirada envers l’acompanyament dels infants i a treballar per un reconeixement legal de les opcions que no passen per l’escolarització formal, ja que actualment no hi ha una figura legal explícita a la que ens puguem acollir (ni les famílies que eduquen a casa, ni les escoletes alternatives que són incompatibles amb els requisits mínims que s’exigeixen a l’escola formal). Som una associació sense ànim de lucre. De fet la Xell som la gent que en formem part, no és

una entitat de serveis. Es cobra un quota pel manteniment del web, algunes hores de gestió, tot i que majoritàriament la feina que es fa és voluntària, els desplaçaments per a fer reunions (alguns a Madrid, pel tema legal), el lloguer d’espais per a fer conferències, etc..

Un bon lloc per conèixe’ns són els Xelifòrums, oberts a tothom i gratuïts, unes xerrades-debat sobre temes relacionats amb el que nosaltres entenem per educació lliure, que es fan el darrer divendres de cada mes, a quarts de vuit del vespre, al Pati llimona de Barcelona.

El grup de treball de la Xell (el GdT) és la comissió de coordinació de l’associació. El grup de treball és obert a tothom qui hi vulgui participar, només es demana un compromís de participació i continuïtat, per poder tirar endavant les iniciatives que es proposen des de l’associació.

Aquí tens l’enllaç a l’apartat del web on responem preguntes freqüents que et poden

interessar: Preguntes freqüents Si tot això ressona amb les teves inquietuds, et convidem a associar-te i a participar de les propostes. Aquí trobaràs més informació i l’enllaç al formulari per associar-te.

Gràcies per contactar-nos i comptar amb nosaltres i la confiança que ens fas.

En aquests moments hi ha molta controvèrsia al voltant de l’obligatorietat d’escolaritzar les criatures a partir dels 6 anys. En aquest sentit, diem que les famílies que no escolaritzen ell fills o filles de més de 6 anys es troben en una situació d’alegalitat. Ja que no està reconegut explícitament per la llei però en cap regalament diu que sigui il·legal.

Al final les situacions es resolen cas per cas. La realitat és que a Catalunya, que té

competències plenes en educació, hi ha famílies que eduquen a casa i famílies que porten els nens en escoles lliures de primària. Tot i que l’administració en tingui coneixement, no intervé.

Excepte en els casos en que hi ha hagut denúncia explícita per part d’algun particular. Llavors l’administració està obligada a intervenir.

Fin i tot en aquest darrer cas, la gran majoria de casos s’han resolt sense més conseqüències per la família que haver d’acceptar visites de Serveis Socials. És cert, però, que això pot arribar a ser pesat. Però la família ha pogut continuar amb l’opció que havien pres.

Per tant, per la Xell, les opcions de no escolaritzar formalment les criatures de més de 6 anys passen per educar a casa o portar-les a un projecte d’educació lliure. En el primer cas et recomanem el web de la Coordinadora d’Educar en Família (http://educarenfamília.org). En el segon, et convidem a mirar el mapa de projectes que és al web i contactar directament amb ells per saber quins dels que us poden interessar per ubicació acullen nenes i nens en edat de primària.

Pel que fa a la desescolarització, és més fàcil no escolaritzar mai que desescolaritzar. Fer-ho en l’etapa d’infantil, com que ningú dirà que és obligatori escolaritzar, no et poden posar cap pega. Però si ho fas després, quan el treus d’un centre, aquest voldrà saber a quin altre centre ha d’enviar l’expedient de l’alumne… Llavors tot depèn de la direcció del centre d’origen i si et volen complicar la vida o no.

Pel que fa als projectes d’educació lliure, per les raons d’alegalitat que comentàvem al principi, a la Xell no tenim una llista explícita de projectes de primària o secundària. I la situació i l’oferiment dels projectes pot fluctuar molt en funció de les famílies que hi ha. Esperem haver respost la pregunta. Si t’atrau l’enfoc de l’educació lliure, et convidem a associar-te a la XELL per fer pinya i donar suport al moviment . Trobaràs més informació aquí.

La majoria dels projectes (escoletes) de la Xell no estan reconegudes formalment com escola i per tant, les criatures que hi assisteixen consten oficialment com a no escolaritzades.

Abans dels sis anys ho hi ha problema, però després hi ha molta controvèrsia al voltant de l’obligatorietat d’escolaritzar les criatures a partir d’aquesta edat. En aquest sentit, diem que les famílies que no escolaritzen els fills o filles de més de 6 anys es troben en una situació d’alegalitat. Ja que no està reconegut explícitament per la llei però en cap reglament diu que sigui il·legal.

Al final les situacions es resolen cas per cas. La realitat és que a Catalunya, que té

competències plenes en educació, hi ha famílies que eduquen a casa i famílies que porten els nens en escoles lliures de primària. Tot i que l’administració en tingui coneixement, no intervé. Excepte en els casos en que hi ha hagut denúncia explícita per part d’algun particular. Llavors l’administració està obligada a intervenir.

Fins i tot en aquest darrer cas, la gran majoria de casos s’han resolt sense més conseqüències per la família que haver d’acceptar visites de Serveis Socials. És cert, però, que això pot arribar a ser pesat. Però la família ha pogut continuar amb l’opció que havien pres.

Per tant, per la Xell, les opcions de no escolaritzar formalment les criatures de més de 6 anys passen per educar a casa o portar-les a un projecte d’educació lliure. En el primer cas et recomanem el web de la Coordinadora d’Educar en Família (educarenfamília.org). En el segon, et convidem a mirar el mapa de projectes que és al web i contactar directament amb ells per saber quins dels que us poden interessar per ubicació acullen nenes i nens en edat de primària.

Per les raons d’alegalitat que comentàvem al principi, a la Xell no tenim una llista explícita de projectes de primària o secundària. I la situació i l’oferiment dels projectes pot fluctuar molt en funció de les famílies que hi ha.

Esperem haver respost la pregunta. Si t’atrau l’enfoc de l’educació lliure, et convidem a associar-te a la XELL per donar suport al moviment . Trobaràs més informació aquí.

Nosaltres creiem que l’aprenentatge ve de dins de la persona, no de fora. Entenem que en educació lliure, el que és lliure és el ritme d’aprenentatge i maduració de l’individu, dins d’uns límits clars que el permetin sentir-se segur per poder concentrar-se en el seu què fer. A les escoles lliures que representem, nens i nenes de diferents edats estan barrejats. Per tant, en el grup, la tribu, es viuen amb plena normalitat i acceptació les diferències. Cadascun amb les seves habilitats, limitacions i experiències pròpies. No creiem que tothom hagi d’aprendre el mateix al mateix moment. És per això que els nens se senten còmodes amb ells mateixos i amb el grup. Evitem la comparació, el judici, la competitivitat. No creiem en la seducció per motivar, tots naixem més que motivats per aprendre. Cada cosa al seu temps.

Sempre tenim present que cap nen s’ha de sentir obligat a fer res i menys alguna cosa per a la que no està física, psíquica o emocionalment preparat per fer. Creiem que, en general, és un dels errors més importants de l’actual educació formal (l’escola oficial). Per a tots els nens i nenes, però sobretot per als que respecte als de la seva mateixa edat tenen habilitats o maduració diferents.

Cada criatura demanarà més o menys presència de l’adult, no per ajudar-lo a fer les coses

sinó per acompanyar-lo en els reptes, donar-li confiança i suport emocional davant les pors, les frustracions, les enrabiades. La idea és tractar-los a tots amb el mateix principi de respecte, que no vol dir tractar-los a tots igual, ja que no tots necessiten les mateixes coses al mateix temps. I aquest és el repte i l’art dels adults acompanyants de projectes d’educació lliure: saber què està demanant cada criatura, quan demana alguna cosa i fins a quin punt cal intervenir, posar un límit o una falca pedagògica (una petita ajuda, una pista…).

I tot i que cada cas és diferent, als nostres centres hi ha hagut presència de nens i enes amb diferències respecte als de la seva edat i l’escola els ha acollit i s’hi ha adaptat amb més o menys dificultat, però amb resultats sovint més que satisfactoris i sorprenents respecte a les previsions en els centres tradicionals.

Per tot això et convidem a conèixer més la nostra manera de fer. Potser t’interessi conèixer

alguna escola lliure. Al web hi tens un mapa de projectes. Potser n’hi ha algun prop d’on viviu.

Primer de tot gràcies per contactar-nos. Ens solidaritzem de tot cor amb la situació que has decidit compartir amb nosaltres, gràcies per la confiança que ens fas.

Nosaltres no creiem en les etiquetes que han decidit posar a les criatures i som molt contraris a que se’ls administri cap tipus de mediació per motius d’actitud.

En el cas del dèficit d’atenció, pensem que se’n fa un abús exagerat del diagnòstic i que en la majoria de casos, és tal com s’expressa una criatura sana davant d’un entorn hostil. Ens pot sol preocupar més la criatura que en un entorn tan limitant, resta callada en un raconet sense molestar.

Creiem que l’aprenentatge ve de dins de la persona, no de fora. Entenem que en educació

lliure, el que és lliure és el ritme d’aprenentatge i maduració de l’individuu, dins d’uns límits

clars que el permetin sentir-se segur per poder concentrar-se en el seu què fer. I si no flueix, és que l’entorn no és el que necessita la criatura.

El fracàs escolar és el fracàs de l’escola, no el de l’alumne. I no vol dir que sigui el fracàs del mestre, sinó el del sistema que no li dóna les eines necessàries al professional per poder fer bé la seva feina.

A les escoles lliures que representem, nens i nenes de diferents edats estan barrejats. Per

tant, en el grup, la tribu, es viuen amb plena normalitat i acceptació les diferències. Cadascun amb les seves habilitats, limitacions i experiències pròpies. No creiem que tothom hagi d’aprendre el mateix al mateix moment. És per això que els nens se senten còmodes amb ells mateixos i amb el grup. Evitem la comparació, el judici, la competitivitat. No creiem en la seducció per motivar, tots naixem més que motivats per aprendre. Cada cosa al seu temps.

Sempre tenim present que cap nen s’ha de sentir obligat a fer res i menys alguna cosa per a la que no està física, psíquica o emocionalment preparat per fer. Creiem que, en general, és un dels errors més importants de l’actual educació formal (l’escola oficial). Per a tots els nens i nenes, però sobretot per als que respecte als de la seva mateixa edat tenen habilitats o maduració diferents.

Cada criatura demanarà més o menys presència de l’adult, no per ajudar-lo a fer les coses

sinó per acompanyar-lo en els reptes, donar-li confiança i suport emocional davant les pors, les frustracions, les enrabiades. La idea és tractar-los a tots amb el mateix principi de respecte, que no vol dir tractar-los a tots igual, ja que no tots necessiten les mateixes coses al mateix temps. I aquest és el repte i l’art dels adults acompanyants de projectes d’educació lliure: saber què està demanant cada criatura, quan demana alguna cosa i fins a quin punt cal intervenir, posar un límit o una falca pedagògica (una petita ajuda, una pista…).

I tot i que cada cas és diferent, als nostres centres hi ha hagut presència de nens i enes amb diferències respecte als de la seva edat i l’escola els ha acollit i s’hi ha adaptat amb més o menys dificultat, però amb resultats sovint més que satisfactoris i sorprenents respecte a les previsions en els centres tradicionals.

Esperem que aviat trobis el que necessites per als teus fills. Una abraçada i molts ànims amb la situació, que sabem que pot arribar a ser difícil de sostenir.

Compta amb nosaltres per al que puguem ajudar-vos.

Si vols t’inscrivim al llistat de distribució per a que estiguis al corrent de les nostres activitats i rebis la informació del que puguem fer. Ja ens diràs.

Una abraçada molt forta

Doncs no tenim coneixement ni llistat de propostes d’educació lliure a XXX . Passem la

pregunta al grup de treball de la XELL a veure si algú en sap res.

Els socis de la Xell poden fer servir el llistat general (educaciolliure@llistes.moviments.net) per fer la pregunta. Hi ha més de 1800 adreces subscrites i potser algú us pot informar.

Per donar suport a l’educació lliure et convidem doncs a associar-te a la Xell. Trobaràs al Web (clica aquí) el perquè i els avantatges, tot i que l’important és unir esforços per a donar suport al moviment d’educació lliure.

Una abraçada i ànims amb l’aventura!

La manera de entender la crianza y la educación de la XELL no parte de ninguna ideología ni tiene un objetivo socio-político. Por lo que no nos definimos como espacios libertarios. Sí como educación libre, no necesariamente libertaria.

Dicho esto, en el día a día y vista la forma de trabajar (no directiva, por espacios, en

asambleas, etc…) hay muchas cosas que compartimos con la pedagogía y las escuelas

libertarias.

L@s compañer@s de la escuela libre Alavida, de Madrid, tienen un apartado de bibliografía

con los referentes principales, sin atarnos a ninguno, que explican los principios pedagógicos que defendemos y sus razones. Entendiendo que después, cada proyecto o escuelita, tiene su propia idiosincrasia.

En estos momentos en Cataluña la escuela libre llega a todos los niveles educativos, hasta los 16 años. Aunque no todas las iniciativas tienen reconocimiento legal por parte de la

Administración. En cuyo caso, las familias se adhieren a la situación de alegalidad de la

educación en casa.

Son proyectos auto-financiados, con lo que la financiación es siempre un grave problema y se hacen equilibrios imposibles para sobrevivir en el triangulo quotas-sueldos-ratios.

En muchos casos no hay planes de estudios, en otros se está “traduciendo” el currículum

oficial de Educación, a nuestra forma de acompañar a los y las peques para que alcancen las competencias básicas que pide la Administración.

La finalidad es la de acompañar a los niños y niñas y a sus familias en sus propios procesos de aprendizaje, a todos los niveles de la personalidad (cognitivo, social, emocional, espiritual (que puede ser laica), etc)

Des de la XELL, la nostra finalitat és fer-vos arribar les propostes de projectes XELL. De fet, com a XELL, només podem fer difusió dels projectes adherits i d’aquests, només els que ens autoritzen a passar les seves dades.

Trobareu els projectes XELL al mapa de projectes que és al web. També podeu donar un cop d’ull als emergents, per si us interessa incorporar-vos a un que arrenca.

Ara per ara, tots els projectes XELL són iniciatives privades de famílies, d’acompanyants o

mixtes. Actualment no hi ha cap escola pública adherida a la XELL. Com que nosaltres posem l’èmfasi i la prioritat en el tema pedagògic, les públiques afins que coneixem tampoc complirien amb els mínims per ser projecte/centre XELL, degut a limitacions que molts cops no depenen d’ells.

Tot i així sí que hi ha escoles públiques afins a la mirada de la XELL, potser al CRAEV, el

Centre de Recursos i Assessorament per l’Educació Viva, us en podran informar.

Molta sort amb la vostra nova aventura!

A l’associació Xell només tenim dades i podem fer difusió i donar informació de les entitats que s’adhereixen i que ens autoritzen a difondre les seves dades. En part, degut a la fragilitat de la situació d’alegalitat en què es troben algunes famílies i projectes adherits (les escoles alternatives).

Pel que fa a l’accés a la universitat, el títol d’ESO als 16 només es pot obtenir cursant, com a mínim, el darrer curs d’ESO (o entrant a final de curs…). Si no, l’opció passa per obtenir el títol per adults, que només es concedeix a partir dels 18 anys. És a dir que “es perden” dos anys.

Tot i així això pot canviar molt i des de molts fronts es demana que sigui la universitat qui

decideixi els criteris d’admissió.

Una abraçada,

Marc

Secretaria